Archivo mensual: julio 2014

«Cada uno de los instantes que vivimos son la única medida de la existencia.» Josep Forment

Hola Josep,

Ja fa uns dies que vas deixar aquest món i des d’aquell moment que et busco però tu ja no hi ets. Sé que t’agradaria donar-nos a tots una forta abraçada i dir-nos que estiguem bé. Sé que no volies abandonar-nos, que per res del món voldries fer-nos mal, però el destí no contempla els desitjos de tots, ho sabies tu; ho sabem nosaltres.

A honrar-te i acomiadar-te de tu va venir un munt de gent Pepe. Molta. Moltíssima gent. Tots estaven molt afectats per la teva sobtada partida i per que tots et tenien una estima especial; eres una Home especial Josep, una persona peculiar que robaves el cor de la gent amb només cinc minuts de conversa.

Estaven als que més has estimat mai Josep. La Gordi, la teva dona i companya i el Petitó, el teu estimat fill (de todos los epicentros, los epicentros); la Elisabet, la teva germana amb qui tenies una relació tan especial. Estava tota la familia collons! I estaven els companys de feina que has tingut al llarg de tots aquests anys; companys de projectes teatrals i cinematogràfics; i amics, molts amics. També estaven els teus autors, un munt d’ells, —alguns vinguts de Madrid i València— per poder acomiadar-se de tu al nostre costat. I estàvem també els teus companys de viatge professional actual, els teus companys d’Alrevés, la nostra “petita gran editorial”. Va venir molta gent Josep, i els que no van venir va ser per que senzillament vas marxar de forma tan abrupta que no van poder arribar, però estaven amb nosaltres.

Ens toca fer el cor fort Josep, per que sé que tu així ho voldries. Però costa molt Pepe. Sento un buit infinit que sé que mai més podré tornar a omplir. La teva absència es un dolor immens que em penetra el cor i m’arruga l’ànima. Ens quedava molt per a fer Josep, i sobretot, ens quedava molt del què parlar i discutir. La teva saviesa m’enlluernava, i ara només em queda buscar en la memòria per no oblidar mai les teves paraules. T’estimava i ho sabies per que ens ho dèiem sovint, i no saps com ara me n’alegro.

La veritat és que vam parlar molt de la mort en les nostres innumerables converses tot dinant o prenent quelcom, tornant de la oficina amb autobús, al metro camí de Negra i Criminal, en un tren direcció a alguna part, o en un dia qualsevol que ens trobàvem per a xerrar, o per veure’ns senzillament per que per alguna raó o altra feia uns dies que no coincidíem.

Des de el dia que ens vam conèixer, vas dir-me que la mort es l’única garantia que ens donava la vida. En paraules teves: “la única experiencia radical posible con la que hay que contar es la muerte”. La mort tu l’has tingut present sempre per raons obvies. Tu vas perdre el pare de molt jove, amb només 13 anys, i la teva passió per Rimbaud crec que tenia en part a veure amb la seva prematura mort i la seva passió per la vida. Per que tu vivies amb passió Josep. Potser la gent no se n’adonava sempre, però erets un apassionat de la vida i ho expressaves. Mai entomaves una bona o mala noticia amb indiferència. Mai! Tu responies a les bones noves amb l’alegria que pertocava, un crit ofegat però expressiu, o una forta abraçada. I les noticies doloroses les expressaves igualment amb llàgrimes i desolació. La teva sensibilitat era profunda i la comparties amb tots aquells que et rodejaven amb naturalitat i sinceritat; la gent això sí ho percebia Josep. Ho sentien i per això t’estimàvem, t’estimem i t’estimarem sempre.

Sí Josep, ara que el món començava a reconèixer la teva tasca, el destí ha decidit que era el teu moment de marxar. Però et confesso que me n’alegro de que ens abandonis quan estaves feliç, i no fotut. Te’n vas amb el cap ben alt i deixes un rastre d’amor, saviesa i bondat molt gran. Tot el compartit amb tu queda dins del meu cor, i aquí romandrà fins que sigui la meva hora.

La mort d’algú estimat, com em vas dir em moltes ocasions, només la podem gestionar i superar un mateix. No hi ha cap paraula, cap mirada i cap carícia que ara mateix ens pugui fer sentir millor. No ens queda altre remei que mirar endins dels nostres cors i mimar-los poc a poc, i amb el temps tornar a somriure com quan ho fèiem abans, quan tu estaves entre nosaltres. Serà difícil, però farem un gran esforç per tirar endavant i un dia recordar-te amb l’alegria que et mereixes. Tots junts, com tu ho voldries, continuarem la tasca que vas començar a Alrevés.

Només em queda demanar-te un últim favor Josep: vull demanar-te que si us plau, descansis en pau. Per favor Josep, no pateixis més i descansa en pau.

Petonets Josep, molts petonets.
T’estimo, gori

Adjunto dos vídeos para los que queráis una vez más recordar a Josep Forment.

Sóc editor i publico llibres

Josep Forment parla d’Editorial Alrevés

Deja un comentario

Archivado bajo para seguir despiertos